dimecres, 29 de juliol de 2015

Dos taüts negres i dos de blancs

Des de sempre m’han seduït les històries que tenen com escenari la Catalunya endins. Els Drames rurals de la Caterina Albert, La vida i la mort d’en Jordi Freginals , la Laura a la ciutat dels Sants, La Punyalada, l'imponent Sots feréstecs i més recentment la tragedia rural de Tor. I ara ha arribat a les meves mans els Dos taüts negres i dos de blancs, d’en Pep Coll.

Els paisatges feréstecs i obscurs on es desenvolupen els fets tràgics a mans d’uns personatges també foscos i feréstecs són els ingredients que m’atrauen i que deuen formar part d’aquest gust pel cantó fosc i ombrívol de la vida i que potser connecten amb el gust infantil per les històries de terror o per aquelles novel.letes costumistes de nens abandonats a la muntanya amb què havia fornit la meva imaginació infantil.
Fotografia: Carme Andrade
Sigui com sigui, la història en sí, aquí és secundària. El que realment m’admira és la llengua amb què està escrita. Aquí la forma supera el fons. Una llengua riquíssima farcida de paraules pròpies del Pallars dites en boques d’una gent que renega, treballa al camp, tenen relacions sexuals i mengen en pallarès. I també és admirable la traça de l’escriptor a situar els fets en plànols diferents i en veus diferents, de manera que al final el lector té una visió calidoscòpica dels fets ocorreguts.
I sempre la guerra. La guerra i les seves conseqüències acompanyen la narració. Personatges del bàndol vencedor després i personatges republicans abans. La barbàrie de l’abans, del mentre i del després.  Com una llosa, sempre la guerra.

dilluns, 27 de juliol de 2015

El desconegut d'avui

Som dues figures que es retallen damunt les roques de l’espigó. L’esveltesa i el posat contemplatiu dels nostres cossos provoquen l'interès del desconegut d'avui.
Fotografia: Carme Andrade
S’hi acosta discretament. Una nuvolada suau s’esfilagarsa en un blau destenyit més enllà de l’horitzó. Portem un vestit blanc. La meva túnica voleia fins els peus. Entre els dos sostenim una urna, l’aixequem lleument i hi aboquem el seu contingut en direcció a les onades. La llevantada es desferma i en uns instants la pols grisosa dibuixa una paràbola i cau com una pluja fina gris al damunt de la blancor dels nostres vestits. Ens espolsem la cendra que desapareix entre les roques i tornem saltironant damunt les pedres de l’espigó. Amb el sol ponentat al rostre i amb els ulls verds de mar passem ben a la seva vora, orgullosos i altius.
Carme Andrade

divendres, 10 de juliol de 2015

Incerteses, incerteses...

Incerteses, una paraula que dóna tombs i més tombs al nostre voltant cada dia i a tothora. Incerteses d'aquesta Europa nostra, incerteses en la feina, incerteses de l'estat del benestar, incerteses que ens aboca,- sembla- , a ser cada cop més vulnerables davant els monstres que nosaltres mateixos hem fabricat . 
Les incerteses també és un llibre, que encertadament, és a dir el contrari de la incertesa, em va regalar no fa gaire una bona amiga. 
Les incerteses (2015), d'en Jaume Cabré, escrit en plena convalescència postpart del seu Jo confesso  és un dels llibres que m'ha creat més certeses. Vet aquí la paradoxa. No són incerteses, són un exercici de sinceritat des del jo creador en majúscules que és en Jaume Cabré. Sinceritat a mans plenes i una gran capacitat d'empatia amb el lector que es fa seves les preteses incerteses.
M'he sentit atrapada per les seves reflexions sobre les paraules, sobre el valor dels silenci en la creació artística, sobre aquesta capacitat de parlar de literatura tot parlant de música i de pintura i d'art en general, sobre els neguits de l'escriptor però també del lector,etc. 
Incerteses, sí, perquè quan parlem d'art i creació, som al regne de les incerteses, tal com ell ens diu a la darrera frase del llibre. La incertesa és inherent a l'art i a la creació, i tant que sí, però la lectura que en Cabré fa de l'art i la creació no en té res d'incerta, és profunda i plena de saviesa i absolutament transversal, i tot en una prosa que flueix i discorre sense ensurts i amb una elegància natural. Un dels meus llibres de capçalera. Gràcies Cabré.

El dia que no ens preguntem per a què serveix l'art, sinó que en gaudim sense més preguntes, serem una mica més lliures. Les incerteses (2015) Jaume Cabré

dilluns, 6 de juliol de 2015

Això és l'aigua

De David Foster Wallace (1962-2008) només sabia que era  un escriptor reivindicat per Vicenç Pagès Jordà i el dia que vaig llegir que d’ell era l’autor d’una mena de paràbola o eixempli a la manera de Llull, que tractava d’uns peixos que tot nedant se’n troben un altre que els pregunta com està l’aigua... vaig pensar que podia ser interessant llegir-ne la continuació.
 Doncs bé, la continuació és una publicació titulada L’aigua és això. No és una novel.la, ni és un relat, és un discurs de cloenda d’una graduació de joves universitaris dels Estats Units, any 2005. L’aigua és això és un text curt publicat per Periscopi de forma acurada i amb un format deliciós. Cada pàgina conté només 2, 3,4, 5 línies. A la primera fullejada, ja veus que tens a les mans un llibre que té l’objectiu d’anar llegint, i rellegint en petites dosis. Res, que els peixos, els primers protagonistes ens plantegen una pregunta: Sabem veure les realitats més òbvies que tenim al costat? A partir d’aquí, reflexions profundes, iròniques amb un llenguatge planer i directe. En resum, si sabéssim viure el dia a dia de forma més empàtica amb el nostre voltant, les coses ens anirien millor. Els savis antics, començant pels de l’antic orient ja ens ho deien.

L'estiu sense homes


 Siri Hustvedt a L’estiu sense homes (2011), ens ofereix un relat amb alguns elements de tragèdia per la situació personal en què s’ha trobat  la protagonista després del trencament amb el seu marit, però a l’hora conté elements de fina ironia que he agraït amb alguns somriures mentre llegia.
L’estiu sense homes és una d’aquelles històries que et fa sentir molt a prop de la seva protagonista perquè és ella mateixa la que relata en primera persona els fets externs de la seva vida amb la seva mare, amb les amigues de la seva mare, amb les deixebles del seminari d’estiu, amb la filla... totes elles dones. Una anàlisi minuciosa d’una ànima femenina en plena crisi emocional, encara que dit així sona a ambigu i a massa tronat. En realitat ens planteja la vulnerabilitat de qualsevol persona, sigui home o sigui dona davant de situacions incontrolables. L’estiu sense homes, un relat profund, irònic i de molt bon llegir. L'autora, el descobriment de l'estiu.