Llegir poesia és llegir-nos a
nosaltres mateixos i quan uns poemes et transmeten sentiments que els
reconeixes com a propis, sempre tens el dubte de si ja hi eren abans de
llegir-los o te’ls has fet teus en el moment de la lectura. I en aquest cas, la lectura de Besllums m’ha proporcionat el plaer de descobrir noves imatges per
expressar sensacions conegudes. Com si fos la petjada que queda en la sorra
molla, així he escrit aquesta breu interpretació del poemari.
Besllums d’Eduard López Mercadé ens convida a fer un passeig per la
ciutat de la desitjada llum on instant espuri
del jo poètic arrela en una terra
de conformitats, bella i aspra on els arbres són interrogats per la paraula poètica
i on les besllums,- aquestes clarors que
hi són i no hi són- , apareixen i desapareixen talment com ocorre en el cel dels
nostres dies. Descalços trepitgem el
bosc de la vida i hi sentim la seva nuesa
molla i també la seva fredor, però tot i així, la vida ens convida a abraçar-la
dia rere dia.
On no hi ha besllum incerta és en
la presència fidel de la persona que sempre acompanya el poeta en el seu
transitar pel bosc efímer. Ella és llum i és aigua fresca per al caminant
assedegat . Sóc tu, Elena, sóc la teva petjada damunt la sorra del record,
finíssima pols, brins de veritat.
Vida i veritat, aquesta és la
llum desitjada, la llum a la qual aspira l’ànima poètica.
Carme Andrade