Els petits rapsodes

El faristol els depassava l’alçada a tots dos i el de la samarreta verda va ser el primer que va començar a xerrar tot  aixecant la barbeta a fi que les seves paraules arribessin netes al micro que tenia al davant.  Va iniciar el seu itinerari poètic per Foix, va traspassar les àrides planes d’Espriu i va acabar amb l’entranyable paisatge de Roda de Ter. Una veu de nen, sí, però poderosa, que va arribar a un auditori bocabadat, testimoni d’una memòria prodigiosa d’un nen de vuit anys que anava desgranant paraules i conceptes amb veu ferma i alhora plena de matisos. Els seus bracets acompanyaven les paraules amb gestos emfàtics a moments i dolços i senzills en altres. El seu germà, molt a prop d’ell se’l mirava amb una complicitat plena de tendresa.  Quan li va arribar el seu torn i es col.locà davant del micro, després de dir la primera paraula, va comprovar que el micro no funcionava. Uns moments de desconcert per part dels adults organitzadors, mans que es movien temptejant els cables i dits nerviosos. Finalment els altaveus van emetre unes paraules, un, dos…  El públic enfervorit va aplaudir sorollosament, no sense regalar una rialla espontània i carinyosa al noi atribolat pel petit incident. La vetllada va transcórrer  per les aigües tranquil.les d’uns poemes tenyits de melangia  a voltes, i en altres moments  per les aigües tumultuoses de poemes sobreeixits de patriotisme i d’esperit combatiu. Si el primer dels germans tenia una veu poderosa i plena de matisos, el segon  es feia escoltar per la seva veu aflautada i harmoniosa. Els dos nens van acabar la seva participació amb unes salutacions de cap, acollides per un públic entusiasta que es va aixecar de les butaques per aplaudir-los.

Els meus ulls cansats avui em brillen de feliç enyorança tot recordant  aquesta escena gràcies als noms que he vist en la pantalla a primera hora del matí.  Els germans Salvat, ambdós especialistes en biogenètica, ambdós incansables científics, han estat honorats amb el títol de Catalans de l’Any 2030. Ells són els mateixos nois rapsodes que van participar en l’acte que la històrica ANC va organitzar a Reus el 23 de maig de 2015. Això ocorregué dos dies abans -  i arran dels resultats de les eleccions municipals-  que es proclamés la III República Catalana des de la balconada dels  ajuntaments de tot el país. I avui el record vola cap aquells dies en què les cames, el cor i el cap anaven a una, colze a colze amb tota la gent que va fer possible capgirar la història del meu país o més ben dit, restituir-la al lloc on li pertocava. I ho vam fer possible. 

Avui he llegit que Adorno deia...

Fotografia: Carme Andrade 

Avui he llegit que Adorno deia que és un escàndol i

immoral que algú escrigui un poema després de l’existència d’Auswitchz.

De què parlen quan els escriptors escriuen? De l’abisme de la mort o de l’abisme de la crueltat humana? Els meus poemes segueixen una òrbita, sempre la mateixa. No saben, no poden sortir d’una anella que els té empresonats. Van donar tombs i tombs sempre en la mateixa òrbita. Atrapats en l’espai. Sempre giren i roden en un mateix univers i això cansa. Si intento sortir de l’òrbita em sento estrangera a casa meva. És una altra que m’habita i aleshores torno al viatge que em té lligada a una roda. I això cansa.

Penso en l’escarabat esclafat o en l’escarabat que mor estant viu, mor  perquè ha quedat de panxa enlaire i no sap com girar-se. Al llarg dels mils d’anys d’evolució , la natura encara no li ha concedit  les eines adequades per girar-se. Encara. Encara. Les runes del terratrèmol del Nepal. Una carretera, la carretera de l’Amistat que uneix el Nepal i el Tibet, una carretera feta miques. Realitat, metàfora, realitat. Ajustem-nos els cinturons. Aviat aterrarem. Ens espera una nova vida on viurem en ciutats que estaran sempre florides, els passeigs s’ompliran de joves, de vells i nens que xerraran i riuran. Ajusta’t el cinturó company que aterrarem a una ciutat on sonaran les campanes alegres de tots els edificis públics i on la gent es saludarà. Sento el xiulet permanent de l’orella esquerra, allí s’està. Ja no m’emprenya, ha passat a ser el company fidel de viatge de totes les travessies. El mar avui, els cossos engolits per la maldat, -Eh! Jo vaig pagar mil sis-cents perquè no era tunisià. L’amic tunisià només va pagar sis-cents euros. El mar avui tornarà a engolir els cossos mentre ens banyem untats de cremes solars, mentre els nostres nens aixequen la sorra amb les seves manetes dolces i rabassudetes. 

Avui, ahir, demà, cossos i més cossos. Adorno, tens raó, és immoral escriure res, pintar la bellesa, després de... Sam Abrams al poema Lichi-nuts diu que som com els litxís. La closca fràgil, l’abric de punxes, tot per protegir la carn. Fem veure que no ens afecta res, estem protegits, però tenim la carn tendra . Les punxes les tenim perquè els cadàvers que floten davant nostre no ens afectin. Vaig ser a Mauthausen, fa molts anys. Hi vaig portar el meu fill de 9 anys aleshores. Les fotografies dels cadàvers amuntegats, les vitrines amb les sabates dels condemnats també amuntegades. Ara aquests cossos flotant. Hi ha cap diferència? No entenia que el poble veí a Mauthausen no sabessin el final tràgic dels trens que arribaven plens de gent, però sí que sabien. El litxí amb les seves punxes. Com nosaltres. Sabem, sabem. Consciència operativa. No n´hi ha prou amb tenir consciència. O és operativa o la nostra espècie se’n va al carall. Avui a la ràdio han entrevistat l’Eudald Carbonell. Molt bé, tenim consciència i ara fem-la operativa. Tots amb la consciència operativa salvarem els cossos, Quan?   Els morts ja no hi són. Quan de temps estan dintre del mar abans els peixos no  se’ls facin seus? Un pensament tabú, no podem dir en veu alta enmig d’una alegre conversa entre amics fent una tapeta, -Doncs jo he decidit no menjar MAI MÉS peix del Mediterrani en ma vida.../...   

Llibres que eren llibres

Artista: Gerard Valls

Empresonats,

lligats amb cordes,

penjats.

Llibres poema

ratllats

cremats

pintats

trinxats.

Subvertits.

Llibres per a una exposició de llibres

Artista: Carolina Escoda

esquarterats 

reconstruïts

deconstruïts

sagnants

punxats.

Llibres poema

LLIBRES QUE EREN LLIBRES

Artista: Fina Veciana

Artista: Julio Ponzoa

En la pell de l'altre. En la pell de la Xarxa catalana i balear en suport a la querella argentina.

En la pell d'un altre de l'escriptora Maria Barbal és una novel.la inscrita en el context històric dels anys setanta. Per la novel.la circulen uns personatges, les vides dels quals es van entrecreuant amb les passions i sentiments propis de la vida humana.  Enmig de tots ells sorgeix la protagonista, una dona que decideix posar-se una careta nova fabricada al seu gust i als seus objectius personals tot fent-se passar per una filla d'exilada, víctima del règim franquista.  El mitjà és l'Associació Memòria i Llibertat, que reivindica la memòria dels refugiats de la guerra (in)civil.

La novel.la, ambientada en els anys 70 del tardofranquisme i de la transició, ens remet a aquells anys de repressions policials, detencions arbitràries i  morts d'activistes en estranyes circumstàncies.

Fotografia: Carme Andrade

En la sessió del Club de Lectura on hem comentat el llibre, vam convidar algunes persones relacionades amb víctimes de la repressió franquista d'aquells anys amb un doble objectiu: aportar realisme a la ficció i reivindicar la figura d'un treballador, en Cipriano Martos, mort en estranyes circumstàncies  a les dependències de la Guàrdia Civil de Reus. La Xarxa catalana i balear en suport a la querella argentina, convidada a la sessió, està investigant el cas del Cipriano entre molts d'altres. Saber quines van ser les circumstàncies de la seva mort i aportar les proves necessàries per poder demostrar la hipòtesi del seu  assassinat. El Cipriano Martos, en el moment de la seva detenció repartia fulletons reivindicatius de caire sindicalista a la sortida d'una fàbrica. 

El testimoni de les víctimes directes de la repressió va aportar realitat i cruesa a la novel.la, que sigui dit de passada, no va acabar de convèncer, entre d'altres qüestions, per la manca de profunditat dels seus personatges. La veu de les persones presents va ser el contrapunt necessari per aprofundir en uns fets i una època.

Podeu seguir l'esplèndida crònica que l' Associació abans esmentada ha redactat...

Xarxa catalana i balear de suport a la Querella Argentina: EN LA PELL DE LA QUERELLA ARGENTINA. CLUB DE LECTURA D'ÒMNIUM REUS.