 |
| Pintura i fotografia: Carme Andrade |
Del pit brollen
papallones amb ales
de dol i de foc
( Carme Andrade )
dimarts, 24 de febrer del 2015
Un amic que diu que passava per la Casa del racó ha escrit un petit comentari a A la intempèrie. Amb el seu permís, el transcric com una entrada nova. Gràcies Manel !
Petjades sobre la sorra que va deixar el mur de la vergonya.
Una Europa d' ahir, vella, que avui vol ser jove, renaixent de les seves cendres.
La flama apagada, les cendres de sorra rellisquen escampades sobre el mapa dels seus fills. Uns fills amb nous noms, sense sang a les venes, ànimes mortes, inferns de comèdies.
Manel Negrete
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
Petjades sobre la sorra que va deixar el mur de la vergonya.
Una Europa d' ahir, vella, que avui vol ser jove, renaixent de les seves cendres.
La flama apagada, les cendres de sorra rellisquen escampades sobre el mapa dels seus fills. Uns fills amb nous noms, sense sang a les venes, ànimes mortes, inferns de comèdies.
Manel Negrete
lletres de reusenques: COMPARTIM EL PLAER DE LLEGIR
lletres de reusenques: COMPARTIM EL PLAER DE LLEGIR: Biblioteques personals Pintura de la portada: © Fina Veciana La cita: Casal de les Dones, Reus Dimecres, 25 de febrer 18:30 h ...
dijous, 19 de febrer del 2015
A la intempèrie
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
Tens els braços tenyits de sang i un esqueix primíssim de la teva carn penja del filferro al costat de l' esquinçall del xandall que t' ha abrigat fa unes hores. El vent
allevantat bufava fort i el balanceig dels cossos enmig de la foscor salada del mar t'ha endormiscat bona part de la travessia. Tens el cap encara tèrbol però les cames fortes. Ets poltre jove.
No saps quan, no saps què, però sents que ets carn amb vida, sang a les venes , sang i somnis de colors penjats al mur d' Europa. Avui seràs un titular més.
No saps quan, no saps què, però sents que ets carn amb vida, sang a les venes , sang i somnis de colors penjats al mur d' Europa. Avui seràs un titular més.
Europa, Europa, tanca't amb pany i forrellat i menja’t la teva pròpia carn, fagocita tot allò que no t’és propi,- anticossos que ignores - .
Europa que mors en la teva gàbia d'or, la saba nova t’encalça i tu et mostres covard…Sang i somnis a les venes joves. Els deixes a la intempèrie fins que les onades se'ls enduen cap al més profund : un titular més de la virtualitat tèrbola i fosca. Aquests són els nostres dies.
C. Andrade
diumenge, 15 de febrer del 2015
Tot obrint caixes...
El col.lectiu Reusenques de lletres m’ha esperonat perquè
obrís una de les meves caixes de Pandora literària
amb la finalitat de mostrar-ne el contingut. El que hi he trobat és un dels tresors literaris que m’ha
acompanyat al llarg dels anys i a hores
d’ara encara m’acompanya. Camins de França
de Joan Puig i Ferreter ha estat el llibre que he escollit per parlar-ne
breument a la presentació del volum Biblioteques personals[i] el
29 de gener a la llibreria Documenta de Barcelona, cosa que vaig
fer conjuntament amb la Victòria Rodrigo, la Fina Masdéu i la Lena Paüls, totes
tres, ànimes vives del col.lectiu.
La segona part de Camins de França és la més excitant i acolorida i la que va deixar una petjada profunda en la meva ànima juvenil d’aleshores i
d’alguna manera ho continua fent. En
aquesta segona part, Puig i Ferreter ens narra la seva experiència vital en el seu
vagabundeig per terres de la Provença fins arribar a Lió. Aquest relat va entrar
en el meu món personal per quedar-se per sempre; en aquest univers personal es
va fer amic i còmplice d’altres llibres i d’altres experiències tot ocupant
l’espai on habiten ens tan vitals com el desig de llibertat individual,
d’aprenentatge i de poesia… perquè a Camins de França vaig veure reflectides
bona part de les meves inquietuds personals; jo també aleshores havia fet algun
viatge amb esperit d’aventura personal tot experimentant sentiments molt
semblants a aquells que en Puig i Ferreter expressa en el capítol Llibertat i poesia …
El gust de considerar la pròpia vida, o tota una època de la pròpia vida,
com una obra d’art en curs de creació, donant el marge necessari a la fantasia,
a la imaginació, a la intel.ligència, però donant encara un més gran a
l’imprevist, és el gust de jugar fort i
arriscadament. I jo el sentía ara, aquest gust, que era el plaer de fer de la
meva vida no pas una obra de lògica, sinó una obra de poesia. Això era el
retorn a la meva antiga idea: Si no sóc poeta, viuré poèticament.
Camins de França em va reforçar encara més el gust pel
viatge de descoberta i per endinsar-me en la pell de persones desconegudes i
així eixamplar els meus límits del coneixement humà.
Gorki, un dels personatges més
admirats per Puig i Ferreter deia… Rarament he trobat en cap llibre
idees que no hagués sentit abans, a la vida[ii].
El desig d’aventura ,
l’ànsia de coneixements nous i la
llibertat, - no exempta de contingències materials - , tenen la passió com a motor. Aquesta passió és el
que mou i ha mogut els grans exploradors del món físic i de l’intel.lectual.
Jo volia fer un viatge d’estudi i d’experiència;
arribar-me a París, guaitar a Europa, viure amb més intensitat que no havia
viscut fins ara, conèixer altres terres.
…/…un escriptor havia de conèixer la manera d’ésser d’altres
pobles, tractar gent de tota mena, fer diversos oficis. En una paraula, allò
que jo volia era viure... Viure àmpliament, intensament!.
Em seduïa la independència del jove Puig i Ferreter que s’enfronta al seu propi destí, amb pocs recursos i vivint al dia : El més gran incentiu, -deia-, és aquell no saber que et passarà l’endemà.
I la contemplació del pas
del dia a la nit, fent-se amic dels estels…Arribada la nit, dorms en un hostal de poblet, en una
masia acollidora damunt el fenc olorós, al coval que et fas al flanc d’un
paller, potser de cara als estels…/…
Aquesta experiència vital,
literària i filosòfica va constituir un mirall on reflectir-me aleshores. Vida i literatura formaven un sol pack. Pura poesia. Pura joventut.
Aquesta experiència... Finalment, ens obre pas devers la descoberta, la
conquista i l’afirmació de la nostra personalitat, que és l’aprenentatge. Així es conjuminen la llibertat, l’ aprenentatge i la poesia, tres
referents de la joventut somniadora i romàntica de tots els temps. Salvant les
distàncies del context cultural i geogràfic, els Camins de França d’en Joan Puig I
Ferreter van constituir el meu On the
road (KEROUAC, 1957) particular.
[i] REUSENQUES
DE LLETRES (2014): Biblioteques
personals, Arola editors, Tarragona
[ii] DARI ESCANDELL ( 2008): El pes de la literatura russa en l’obra de
Joan Puig i Ferreter: el cas de Camins de França. ( En línia). Universitat d’Alacant. http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/4895/1/Budapest.pdf
dijous, 5 de febrer del 2015
Poesia visual per a invidents (1)
El poemari Jornada de portes obertes. Poesia visual per a invidents (1)
del comunicador i poeta Toni Prat ens traça un camí eròtic que té la voluntat d'allunyar-se del camí fàcil. Un camí dens de paraules espremudes i d'un erotisme que va fondo, fondo, fins tocar l'ànima amb la punta dels dits.
Dissecciona i esbrina els instants fugaços i eterns en què els cossos comuniquen i es comuniquen, en què els cossos es vesteixen amb paraules i les paraules es vesteixen amb la pell de l'altre, mentrestant la nit es fa poema i el poema es vesteix d'estel.
Valls, boira, escull, dunes, tramuntanes, pics, joncs, aiguamolls...una topografia del cos, imatges per explicar el tu en el qual jo m'emmirallo. Em reconec en tu.
I una poesia de la mirada:
Calícies
dins ta
mirada.
Palpiten
pupil.les
dilatades
L'erotisme, un buidar-me de mi per omplir-me de tu en un anar i venir de les onades que van llepant les sorres càlides...
(Fragments de la presentació del poemari d'en Toni Prat, Jornada de portes obertes. Poesia visual per a invidents (1), realitzada el 30 de gener a Coupdefouet, Reus)
dimarts, 3 de febrer del 2015
Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà
Podríem dir això de Dies de frontera:
Però voldria afegir això altre:
En les converses entre amics que han llegit Dies de frontera, he tingut l'ocasió de presenciar i participar en un ambient de polèmica força estimulador entre detractors i partidaris.
Així no fa gaire, una amiga en valorava aspectes que justament un altre dels presents criticava i això dóna peu a argumentar i a defensar posicions però també a fer l'esforç de mirar amb les ulleres de l' altre. Un dels aspectes discutits és l'excès de referències culturals, cosa que ho consideraven injustificat per part d'uns i molt encertat i adient per part d'uns altres. També l'excès d'històries o referències històriques incloses dintre de la narració que no sempre es veuen prou argumentades , va ser motiu de polèmica. Amb tot, la narració avança amb un personatge femení força brillant i amb uns altres de menors, excessivament plans o anodins.
La història té fragments brillantíssims, un dels quals és la descripció acurada dels quinze quilòmetres a peu que fa la protagonista de la narració. Un altre dels moments estrella és el brindis final, porta oberta a una possible esperança i tot en l'ambient sòrdid i postmodern d'una frontera ocupada per grans magatzems, gasolineres i prostíbuls a gran escala.