divendres, 24 d’octubre del 2014

La dona veloç, d'Imma Monsó

Pot una professional de la psiquiatria ser una excel.lent psiquiatra per als altres i ser una incompetent en aquesta matèria per a ella mateixa?
Potser som injustos fent-nos aquesta pregunta, però és una de les reflexions que ens vénen al cap després de llegir La dona veloç. Una història d’històries familiars que s’entrecreuen però que difícilment es troben i quan ho fan potser ja és massa tard. 


Dues veus narratives: una, la de la propia protagonista i una segona veu que ens condueix pel món interior dels personatges com una llanterna que va il.luminant per on passa. Enmig de tot plegat, el déu cronos i les seves fluctuacions, les seves contradiccions i els seus desajustaments en uns personatges que no acaben de trobar la mesura adient que equilibri les seves vides. Una novel.la que ens parla de la incomunicació, dels afectes i de l’horror vacuii que intentem amagar omplint la nostra vida amb moltes accions. 
Al final, però, la regeneració personal vindrà de la mà dels afectes, en aquest cas encarnats en un infant, com a símbol d’un futur més tranquil on sigui possible fer allò que vulgarment en diem perdre el temps.

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Nos vemos allá arriba, de Pierre Lamaitre

Una novel.la amb tots els ingredients que fan que una història esdevingui un clàssic. Un clàssic on es combinen el poder, l’ambició i la corrupció a gran escala amb el costat dolç de la condició humana, l’amistat i la tendresa. Un còctel on els seus components prenen grans dimensions com en les tragèdies gregues, si bé no exempt d’un humor fosc i trist en l’actuació d’uns personatges que en la seva tragèdia ratllen l’esperpent i ensenyen el costat més agredolç de l’existència. 

Extreta d’uns fets reals  i passada pel fí alambí de l’escriptor, aquesta història ens mostra la cara més crua de la postguerra, quan arriba el moment de fer els grans negocis basats en la corrupció i en l’intercanvi de favors entre els poderosos. Sang freda i manca d’escrúpols en una mena de vodevil tragicòmic en què el personatge més ruín de tots només ho és una mica més que el personatge que encarna la víctima. Botxí i víctima, víctima i botxí, ambdós presoners de la passió pel diner fàcil encara que sigui a costa de les famílies dels soldats morts per la república. 

El tercer personatge és el que ens salvarà de tanta ignomínia, paradigma de fidelitat i amor sense límit a l’amic que un dia li va salvar la vida.


No us perdeu les primeres pàgines on es narren uns fets determinants per la comprensió de tot plegat.