diumenge, 22 de juny del 2014

Barbablava, d'Amélie Nothomb

En Barbablava de Perrault castiga la dona que vol saber. La seva misogínia es centra en la dones sàvies fins al punt d'assassinar-les si s'atreveixen a obrir la cambra secreta, però el Barbablava d'Amélie Nothomb (Kobe, 1967) és vençut per la dona sàvia i és ell qui acaba la seva vida en la cambra secreta de la qual no sortirà mai més.
Fotografia: Carme Andrade
Dos personatges, ell és el representant dels homes que juguen amb el destí de les dones gràcies al poder de la seducció. Ella és la darrera dona de la seva col.lecció que, tot i sucumbir als encants del modern Barbablava  es salva  i amb ella arrossega a la salvació totes les dones, cosa que li agrairem eternament a l'Amélie Nothomb. 
Aquesta singular escriptora ens ha regalat un Barbablava dens de diàlegs intel.ligents i en algun moment d'alta cultura. Una aposta per una lectura diferent i un exercici literari no exempt de fina i elegant ironia.

dilluns, 16 de juny del 2014

La néta del senyor Linh

En aquest relat, l'autor, Philippe Claudel ha sabut condensar en poques pàgines alguns dels grans temes de la vida i ho ha fet de la forma més simple i entenedora possible. La senzillesa amb què està escrit deu ser una de les raons per les quals aquesta petita novel.la ha estat editada cinc vegades amb un total de més dues-centes mil còpies venudes, però aquesta no deu ser l'única raó. La tendresa que desprenen els personatges, la poètica que es respira a les seves pàgines així com el rerefons de tragèdia són elements que fan atractives les cent quinze pàgines de la història. Un avi, una néta i un final amb sorpresa i també  amb esperança. Un relat fet amb una càmera i amb un zoom que ens acosta als petits detalls que ens parlen de l'amistat i de les soledats compartides. Una lectura suau com un passeig a la vora d'un mar encalmat. Molt recomanable!

dissabte, 7 de juny del 2014

Reusenques de Lletres eixampla el cercle

El col.lectiu  Lletres Reusenques ha eixamplat el cercle invitant altres escriptores reusenques a donar-se a conèixer en un acte senzill i íntim al bar del Teatre Bravium de Reus. Hem escoltat relats de dones que han estat guardonades en les darreres edicions del Premi Antònia Abelló i Filella que convoca el Casal de la Dona de Reus.
A l'acte han intervingut quatre dones representants de tres generacions d'escriptores: la Gisela Alcón, la Gabriela Bastida, la Pilar López i la Núria Naval.
La Gisela Alcón, la primera que ha intervingut ens ha acostat a la vida de la Maria Julivert i Alvès, dona vendrellenca pionera en els drets de les dones i activista del moviment esperantista del primer terç dels segle passat.
Quadre de M.Rodoreda
La Gabriela Bastida i la Pilar López, mare i filla respectivament, ens han emocionat amb uns relats escrits a partir de la memòria familiar. Relats on el perfum de la infantesa perduda al costat de l'avi i de les persones estimades ha flotat en l'ambient de la sala. Paraules plenes de records familiars conservats com a tresors íntims i que gràcies al filtre creatiu s'han convertit en petits homenatges literaris als paradisos perduts i a la memòria col.lectiva. Relats on l'ombra de la guerra civil més incivil de totes les guerres continua en el nostre rerefons més íntim assenyalant-nos camins i dreceres per on no hem de transitar.
La darrera lectura l'ha realitzat la Núria Naval amb la lectura de dos relats adreçats respectivament a una mare artista i a un pare poeta. Amb un estil molt personal, els dos relats aborden les relacions filials des d'una perspectiva original plena de matisos i de ressonàncies poètiques.
Un vespre ben literari gràcies a les Reusenques de Lletres. Fins a la propera Lletres!


dimarts, 3 de juny del 2014

El nord del sud


Estiu de 2003

El nostre itinerari començà a Buenos Aires, continuà cap al nord argentí a les catarates d’Iguazú i de baixada vam visitar  Misiones. Des de Corrientes vam viatjar cap a  Salta i Jujuy passant pel Chaco. Passàrem la frontera xilena en direcció a Atacama, més tard vam visitar La Serena i l’illa de Humboldt,  Valparaiso, Isla Negra i vam acabar a Santiago de Xile. En total, vint-i-dos dies plens de contrastos sorprenents.

19 d’agost

Des de Salta ens hem dirigit cap a les valls fèrtils de Cafayate i a Quilmes, unes ruïnes de  l’antic poble dels quilmes o diaguites.
La quebrada de Cafayate és una vall erosionada pel riu de las Conchas. Passat el poble d’ Alemania, la vall canvia d’aspecte: els tons verdosos es transformen de mica en mica en els ocres i vermellosos de les arenisques. El paisatge el conformen unes masses rocalloses de terres ermes que s’aixequen en mil formes de les quals provenen els noms amb què són conegudes: La gola del dimoni, L’ amfiteatre, El  gripau, El frare, etc. A l’entrada del lloc conegut com L’amfiteatre, uns acords de guitarra ens són familiars, una veu avellutada omple de ressonàncies vibrants l’aire tebi del matí. L’espai és immens, una autèntica xemeneia natural de proporcions gegantines i al lluny en un racó es destaca un punt fosc, un guitarrista que canta a Serrat : la  veu melodiosa d’un campanar… Abandonem aquest racó després de fer-nos una foto amb el guitarrista indi de Cafayate i amb l’emoció d’haver viscut un altre moment màgic.
A 50 quilòmetres al sud de Cafayate es troben les ruïnes de Quilmes. La visita d’aquestes ruïnes será una altra de les sorpreses agradables d’aquest viatge. Ho serà per partida doble, ja que la informació que en teníem era ben poca i la sopresa será molt gran. No és una visita habitual i així ho vam comprovar en la cara d’estranyesa de l’agent que ens la va vendre. Els cent quilòmetres des de Salta per carreteres en un estat deplorable van fer pujar consideramblement el preu del taxi però va valdre la pena. Els turistes que vam trobar en el recinte provenien de Tucumán, ciutat propera i d’accés molt més fácil.
Un antic assentament dels indis Quilmes es troba en la que havia estat la vall fèrtil de Rio Grande. En l’actualitat és una gran extensió àrida on difícilment hi podem imaginar els extensos camps de cultius  de fruiters i hortalisses que alimentaven una colònia de 6.000 habitants abans de l’arribada dels espanyols. Els indis quilmes i els inques hi van conviure fins el segle XV. El sotmetiment al qual es van veure obligats sota el règim imposat pels espanyols després d’heroics intents de resistència, va acabar amb la deportació cap a Buenos Aires l’any 1667 dels darrers indis quilmes. D’aquest poble valerós n’ha quedat un topònim, el nom d’un barri de la ciutat de Buenos Aires i el nom de la cervesa més popular, la famosa Quilmes. Les ruïnes, les formen un conjunt de construccions en pedra  emmurallades  que ocupen la falda de la muntanya. Al punt més alt, la construcció defensiva del poblat, el pucará. 
La visita hauria estat una visita cultural més si no haguéssim tingut la sort de conèixer el Sr. Martin Villacorta, un dels guies del recinte que va arribar a emocionar els visitants amb les seves paraules plenes de saviesa i d’amor cap als seus avantpassats quilmes. En els seus ulls brillaba la passió de qui té la certesa i la convicció que el seu missatge està carregat de veritat i justícia. Sota un sol que queia aplomat damunt dels nostres caps, el Sr. Martín , vestit de forma senzilla a la manera dels camperols de la regió, amb veu ferma i amb paraules plenes de coratge va saber transmetre’ns el desig de retornar la memòria dels pobles maltractats per la història i de la necessitat de restituir-los la dignitat i preservar-los com un tresor de la humanitat. Paraules com pachamama ( la mare terra), cacam ( la llengua dels quilmes ), els diaguites ( nom dels indis, sinònim de quilmes ), apacheta ( túmul religiós ) són noms que encara ressonen a les meves orelles. Algun dia aconseguirà aquest poble i tots els pobles maltractats del món treure’s de sobre tanta iniquitat i injustícia?

20 d’agost

Avui explorem el nord de Salta en direcció a la frontera boliviana. La vall de Huamahuaca ha estat nominada Patrimoni de la Humanitat. Una carretera que surt de Salta en dirección nord voreja un paisatge àrid i multicolor resseguint la vall que en un altre temps fou una vall fértil. Els ulls s’acostumen als tons ocres, rosats, verds, liles, blaus d’unes terres carregades de minerals, terres sorgides dels grans moviments sísmics dels Andes, on els focs interns i els gels van castigar la terra trossejant-la i en refredar-se van quedar al descobert línies de roques ondulades de colors vius. D’aquí prové el nom amb el qual és conegut aquest indret: La paleta del pintor.


Paisatge de Humahuaca
A Pulmamarca fem una parada. Un gran garrofer al costat de la blanca esglesiola acull els viatgers sota les seves majestàtiques branques. La plaça en aquest moment està animadíssima; un bullit de robes de colors, peces de ceràmica, barrets, parament de la llar, mocadors… Tot despatxat per les dones bolivianes que traspassen diàriament la frontera per vendre les seves mercaderies a un poble molt visitat pels turistes argentins. 
L’aire és nítid, transparent, ni rastres de núvols, ni grans ni petits. El cel és blavíssim. L’alçada la sentim al nas. L’aire es torna espès i gairebé ens crema els narius mentre caminem. Les cames comencen a flaquejar. Són els primers símptomes d'allò que els habitants andins en diuen estar apunat. La puna és l’altiplanície andina i estar apunat en conseqüència, vol dir que l’alçada et comença a afectar en forma de fluixedat a les cames i d’una dificultat creixent per fer qualsevol activitat física. Els seus efectes es deixen sentir a partir dels tres mil metres d’alçada.
A Tílcara visitem la reconstrucció de les ruïnes de l’antic poble ogomana, anterior a l’arribada dels inques. El sostre de les cabanes és de fang i canyes; les bigues són de cardón, el gran cactus, omnipresent en aquestes terres. La seva fusta és molt preuada per la seva versatilitat, és fácil de treballar i molt resistent.
Des del punt més alt del pucará estem a la confluència de tres terriroris. Al darrere nostre, la puna boliviana, cap a ponent Xile i al sud l’Argentina. Diego de Almagro va fer entrada a l’Argentina i a Xile per aquestes terres després d’haver travessat les punes del nord. Al pas dels espanyols, les dones corrien espaordides en sentir el mot cogedlas, cogedlas…d’aquí que el verb coger té connotacions obscenes, un mot que no s’ha de pronunciar mai per aquestes terres.
Continuem els camins del nord. Grans extensions de desert amb elevacions de tres i quatre mil metres d’alçada. A un costat de la carretera un monòlit ens indica que la línia del tròpic de Capricorn passa per aquest punt i aviat arribem a Maimara. Aquest indret fa sis-cents anys va rebre un  pluja de meteorits, el rastre d’alguns d’ells es fa visible en una de les parets de la muntanya. En llengua quitxua Maimara significa lloc on cauen els estels. Podem imaginar-nos un esdeveniment semblant, cents de boles de foc impactant sobre les cases i els carrers d’aquest poble?
Impacte d'un dels meteorits a Maimara
Arribem a Humahuaca. Final de trajecte. Demà continuarem el nostre viatge per les terres de la puna argentina.

La felicitat es fa, no es compra. Zygmunt Bauman dixit.

Comprem productes per llançar-los a les escombraries i poder-los substituir aviat per uns de nous; no comprem per gaudir-ne, comprem per poder-los bescanviar per uns altres tan aviat com ens ho puguem permetre. Comprem i substituïm, tornem a comprar i substituïm i així una i una altra vegada en una roda incessant que no afluixa, ans al contrari...Així el Dr. Bauman comença el petit opuscle editat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona arran de la seva recent visita a Barcelona.
Paraules lúcides de les quals es desprèn entre moltes altres idees que els béns duradors ara comencen a fer nosa i que cal pagar el luxe d'eliminar-los; naturalment el luxe no el paga l'empresa que els produeix, sinó el consumidor i cal fer-ho per ser feliç.
Aquest matís donarà consistència i sentit a tota la tesi baumaniana. La felicitat l'obtenim de l'eliminació de tot allò que ens fa nosa. Ens fan nosa els quilos de més, el pèl del cos tan si ets home com si ets dona, les arrugues de la cara, les adipositats del ventre. Si algú ens fa nosa en els nostres comptes de twitter o de facebook els podem bloquejar o eliminar.
Es crea el producte i després es pensa en la seva aplicació. Si aquell producte no ha trobat clients, desapareix del mapa.El producte és desitjat pel consumidor però aviat el desig s'esgotarà en vistes que el sistema ja està generant noves necessitats, nous desigs que desplacin l'anterior.Es tracta de mantenir la insatisfacció de forma permanent. Un client satisfet del tot no és negoci, cal mantenir viva la flama del desig constant, de la insatisfacció.Comencem per desitjar i acabem sent addictes no als productes, sinó al simple fet de desitjar sempre. Els centres comercials substitueixen les esglésies, els llocs de culte. En realitat és el culte no només per fruir dels béns de consum, sinó per renovar els béns i llençar, desestimar els que s'han quedat vells.