Unes ales de molts colors

Avui fa un dia magnífic!

Deia això mentre empenyia la cadira de rodes. Els seus ulls  destil.laven espurnes de felicitat aquell matí d’hivern fred i assolellat. Segurament tots dos  sortien de casa en aquell moment.  Un irreprimible  Fa un dia magnífic!  li brollà dels llavis amb un somriure franc, un somriure contagiós en un rostre morè, pletòric de joventut i de força. A la cadira de rodes hi havia un home vell. Les paraules dites pel jove van ser dites al mig del carrer a qui les volgués escoltar. No semblava  que l’home vell les hagués sentit. Segurament que l’home vell  pensava que el dia era com un altre. Un altre dia de rutina: que m’aixequin, que em banyin, que em vesteixin, que em preparin el desdejuni i que em treguin a passejar… però   una dona madura  que arrossegava un carro d’anar a comprar  les va sentir  i  correspongué al noi jove i morè amb una altra mirada somrient , plena d’esperança  i el dia es va anar desplegant amb unes ales de molts colors…

Petites meravelles al peu del Montsant

Tres dies de descoberta pel vessant del Montsant  menys transitat per la gent del Camp. Tres dies sortint des de Cabacès o de Margalef donen per descobrir racons de bellesa natural i racons plens d'història. Entre els racons de bellesa natural: la ruta de les ermites de Sant Roc i La Foia, el grau del Caixer i la font de Cavaloca (llocs profunds).

La cova de Santa Llúcia, hospital de campanya




L'aljub de la Solanella

 

Espais muntanyencs on abunden barrancs i balmes superbes, una de les quals, la gran cova de Santa Llúcia va ser hospital de campanya a la guerra civil i on una mostra de fotografies de l'època ens recorda la darrera barbàrie. En aquesta cova es van fer famoses les infermeres brigadistes arribades de l'estranger que van donar la seva energia i el seu treball de forma desinteressada i altruista.

Altres monuments com el pont medieval de la Cavaloca, ens recorden els camins que ens acompanyen des de fa segles i que perduren als embats dels temps. La història dels homes i dones senzills d'aquestes terres està present en cada marge construït en les barrancades per esgarrapar un tros de terra on conrear. Està present en les petites construccions de pedra seca com l'excel.lent aljub de la Solanella.

Matins gebrats en un dia assolellat

L'ermita de Sant Salvador al peu de la serra Major ens acull en una raconada plena de bellesa després d'haver fet un tomb sortint de Margalef tot passant pel mas del Serrador, que es troba en un terreny escarpat dalt d'un turó. Del mas queden unes quantes parets en peu, ruïnes d'uns temps durs i difícils. De tornada a Margalef passem per la balma del Ximet per on brolla un rierol d'aigua neta i transparent. El nostre petit país és ple de petites meravelles que val la pena descobrir.

 



La gran inutilitat d'un rellotge estintolat a la paret com un llargandaix

Sóc un rellotge estintolat a la paret com un vulgar llangardaix d’aquells que pugen per les parets del pati quan els senyors estan asseguts a la fresca les nits d'estiu i sóc un rellotge que no sap comptar quantes hores li falten perquè s'acabin els sorolls de les obres del costat. Sóc un rellotge ple d’ombres allargassades que no pot desfer-se del passat malenconiós que li brinda el primer sol del matí. Sóc un rellotge despistat amb els segons i amb els minuts, que de vegades no se’n recorda de quan fan dos i dos que fan quatre i que sovint ensopega quan decideix comptar els segons que li falta per descansar sota l’ombra de la palmera. Sóc un rellotge exhaust de tanta barbàries comeses vora de casa, vora dels femers de prop de casa. Sóc un rellotge visceral, on tot el que passa degota, on tot el que m’expliquen deixa en el meu cor un murmuri asincopat i malgirbat.

El meu veí era un rellotge ple de satisfaccions gràcies a  una vida plena de desigs acomplerts.

El meu veí i jo fèiem bona fila tots dos, en aquella estació de trens mig morta, on passaven pocs trens. Pocs passatgers es dignaven agafar cap tren i ell i jo allí com dos estaquirots sense feina. Ell ben acomodat en la sala d’espera i jo fora, a mercè de la pluja, del fred i de la neu. Jo estava fart de tanta injustícia i un dia vaig decidir fer-me el suec, fer veure que la cosa no anava amb mi i a partir d’aleshores l’estació va anar decaient del tot  i les fustes dels bancs de fora es van anar podrint, les baranes de ferro rovellant-se ; les vies del tren, les catenàries, tot va sofrir el final lent i decadent de les coses que s’acaben,- potser abans d’hora-. Jo vaig admirar sempre la trempera del meu veí rellotge de la sala d’espera dels passatgers, era un rellotge adequat al temps, era un rellotge que havia estat  útil a les minyones que havien de ser puntuals a les cases dels senyors i als pocs pagesos que anaven a vendre les collites al poble del costat... jo en canvi era un rellotge ben inútil fins que un dia de sol fugisser vaig desaparèixer en el moment que, primer una i després l'altra, les dues burques van ser arravatades i arrossegades per un cop mortal de vent amestralat que va fer saltar les vies i va arrencar arbres i teulades...

La pell de l'aigua d' Isabel Olesti

Imaginava que un llimac li pujava per la cama. Era humit i fred i la feia esborronar. Pujava lentament, reptant damunt la pell, fent ziga-zagues. Darrere seu deixava un tel de bava, com un moc enganxós, una marca ben clara, un camí; com si li digués: això és meu.

La dona hauria volgut fugir, però el llimac dibuixava el seu traç tranquil.lament. Era tou, com una llengua carnosa i de tacte sensual. n'havia vist molts, de llimacs als Ports, al barranc de la caramella, no gaure lluny de Tortosa. Quan acabava de ploure i tot el camí era un fangar. Sortien d'entre les herbes, amb la pell brillant i llefiscosa...

 Un inici de la novel.la que neguiteja, que esborrona. Aquest llimac llefiscós que se’t passeja per l’entrecuix és l’expressió del fàstic que sent la dona protagonista.
Aquesta és una novel·la densa, on amb un llenguatge treballat i acurat es va teixint una història en la qual prenen protagonisme tant els personatges com les obsessions i els símbols. No és una història més,  si teniu l’ocasió de llegir-la no us deixarà indiferent. No us quedeu amb la lectura superficial, aneu més enllà i hi descobrireu un relat on els grans temes: la mort, el sexe, la llibertat, la natura, la maternitat i alguns més estan presents sota un entramat argumental que té com a referent simbòlic principal unes sabates de taló d'agulla vermelles.

La pell de l'aigua és premi Mallorca 2011