Salvatgement innocents II

Pertanyo -per força- a un país que  jutja impunement l'acció d'un jutge que es va atrevir a restituir la memòria dels morts pel franquisme  i pertanyo a un país  que calla o es desentén davant l'espectacle d'un judici no a un jutge només, sinó a la memòria de tots aquells que sofriren i moriren en la defensa dels valors democràtics. Aporto el meu petitíssim gra de sorra no exempt de ràbia i amargura,  en record de tots ells i reivindico la memòria necessària que ens fa lliures.

Salvatgement innocents II

Plou
als petits fossars
de les humils esglésies bretones.
A la gran pedra entre molses
noms
sempre presents:
els morts per la llibertat

Venteja
als nostres cementiris de pedra i sal.
La gran pedra de l'oblit
s'abat feixuga.
Sempre absents
els nostres morts per la llibertat

La desmemòria:
           programada
                  volguda
                            salvatgement consentida

Al cor creixen  argelagues.

Salvatgement innocents I

Nosaltres, fills de qui,

de quina història?

Història de derrotes,

un ofec que puja a la gola.

El nostre, un paisatge petit

de pedres i de carrasques

terra eixuta de rieres ermes

terra de sofriments

volgudament oblidats.

Tenaçment domesticats,

no recordem

no sabem,

salvatgement innocents

som.

Una història de vençuts i vencedors

que encara retruny al cor i a les orelles.

No recordem

No sabem,

salvatgement innocents

som.

Intimitat

Intimitat de Hanif Kureishi

Narració publicada en català l'any 1999. Intimitat és el relat en primera persona  de l'home adult, urbà, de professió liberal, amb un bon status social i econòmic  però insatisfet de la seva vida en parella.  En les hores anteriors a la seva fugida de la llar familiar reflexiona sobre el pas que està a punt de fer.  Una fugida que va acompanyada d'una nota explicativa adreçada a la seva dona  i deixada damunt del moble familiar. Crònica personal on repassa les seves relacions personals maritals i extramaritals amb una bona dosi d'amargor i acidesa.

Malgrat els llocs comuns i força previsibles de la narració, ha estat una lectura interessant bàsicament per l'acostament del personatge al lector, com si realment s' estigués confessant sense esperar -per altra banda-,  que la seva decisió sigui aplaudida ni tan sols compresa. En lluita constant entre el que està a punt de fer i les repercussions que la seva decisió tindrà en els seus dos fills, té els referents de dos amics que representen dos estils de vida ben oposats, l' un el bencasat, el qui ha acceptat el conformisme com a forma de vida, amb una bona casa, una dona que l'estima,etc. i l' altre, el bohemi, separat, que no té res a la nevera però que el dia que li arriba l'amic ha tingut la gentilesa d'endreçar-li una petita habitació de solter. En el divagar dels seus pensaments, en Jay  se'ns confessa com algú  que considera l'amor i els cossos de les dones el centre de tot allò pel que val la pena  viure. Així ja veiem per on van els seus anhels. Al mateix temps però,  no acaba de trobar-se còmode en la pell d'home en un món on les dones van prenent part del territori fins aleshores exclusiu del gènere femení; així es planteja la inutilitat de ser home avui: Serveixen per alguna cosa útil,avui dia? Deixen prenyades les dones.Què més podrien ser els pares? Aquesta pregunta no se la va haver de fer mai el meu.../...El pare era allà per exercir l'autoritat, per orientar, per imposar disciplina.../...

La literatura comença  a oferir-nos personatges en desconcert amb la pròpia identitat masculina i aquest n'és un exemple. Benvinguda sigui la sinceritat, sempre que no s'esperi la complaença compassiva dels altres!

Llambordes

Pel rebost de la memòria s'obre pas com una càmera insolent i joganera l'ull escodrinyador que ressegueix llambordes, fanals, finestres, barbacanes, cels i aparadors, rescatant de l'oblit innecessari vells contorns i liquades passions que tornen a ressorgir de forma fulgurant, desplegant les seves policromies com ales de papallona després d'un forçat hivern, on els somnis, matèria inert, eren fets de pedra i de molses.

La vie en rose, Edith Piaf

Els amics m' han sorprès amb una cançó, una de les més belles cançons d'amor que no deixa indiferent a qui l'escolta per primera vegada i que ens torna a commoure als qui ja la coneixíem.
 Per tots vosaltres...

La vie en rose

El poni roig

En una traducció excel.lent del reusenc Joaquim Mallafré, el relat de John Steinbeck ens transporta a un temps i a un espai allunyats dels nostres, els Estats Units d'Amèrica  i al segle XIX , però amb uns personatges que ens els fem nostres des de les primeres planes.

 El petit Jody; en Billy Puck, mosso de la granja; Carl, el pare, i la mare ( sense nom? ) conformen un petit univers de relacions personals, habitans d'una granja enmig d'una natura sempre present en el relat, on l'aigua, el xiprer, el vol dels ocells, el soroll del vent i els silencis són molt més que un decorat, van més enllà i ens remeten a l'univers simbòlic que ens vol transmetre l'escriptor. Relat ple de silencis i solitud d'un nen preadolescent que descobreix el dolor de l'absència en la mort del seu petit poni, regal inesperat del pare.

De fet, hauríem de parlar de quatre petits relats dintre del llibre. Dels tres relats restants, n'hi hauria dos que connecten amb la vellesa i en certa manera en la saviesa de la vellesa, protagonitzats per dos personatges, un és l'avi que arriba a la granja de visita i amb qui el noi es relaciona amb tendresa  i en l'altre un personatge també vell, oriünd de la terra on hi ha la granja i que vol morir a la terra on va nèixer. Un quart relat estaria en la línia temàtica del primer. Un nou regal del pare, una nova possibilitat de ser feliç amb un poltre acabat de nèixer però amb un  final incert.

La descoberta del dolor i la mort com a inherents de l'aprenentatge vital d'un noi preadolescent en un mitjà cent per cent rural.

Molt recomanable també pel lèxic adequat i proper  que ens proporciona la traducció realitzada en l'edició acuradíssima del Cercle de Viena, editors.

Clos

Un misteri es cova.

Un silenci dens

empresona mots apresos

Miró, l'escala de l'evasió

L'exposició que ens ofereix la Fundació Miró aquests dies és una oportunitat més per acostar-me al món personalíssim i poètic de Joan Miró i ho faig des del meu afecte pels  paisatges del Baix Camp que ha estat no ja només una font d'inspiració, sinó l'aigua primigènia d'on neixen les formes i els petits cossos que habiten l'univers mironià.

Aquesta vegada m'han interessat no només les seves pintures i els seus dibuixos, sinó les seves paraules, cosa que m'ha portat directament a la petita botiga de la Fundació a la recerca d'algun llibre on quedessin reflectits els seus pensaments. La troballa ha estat un exemplar de Joan Miró, 1893/1993, en commemoració del centenari del naixement de l'artista i editat per la mateixa fundació.

En el Catàleg de l'esmentat llibre, podem trobar la col.lecció de peces exposada aleshores, l'any 1993, moltes de les quals estan exposades en la mostra actual i el que realment m'ha fascinat han estat els fragments de cartes a personatges diversos que el mateix Miró escriu i que ens revela de forma gens pretensiosa  la seva posició en relació a l'art i al seu propi procés creatiu. Els seus inicis, les seves confessions sobre les dificultats en el dibuix i com -amb la voluntat ferrenya de treball i de superació- va arribar a dominar el traç i les formes; de com el realisme de La Masia de Mont-roig, obra a la qual ens va remetent de forma reiterativa, està present en el seu pensament com a punt de referència vital.

De com el seu esperit investigador  (a l'època, som als anys 30!) i inquiet el fa provar i cercar nous estris i noves tècniques a la recerca de la textura que s'avingui millor a allò que vol expressar. L'intent d'arribar a la màxima nuesa, al màxim concepte amb la mínima expressió, el seu pas per la sobrietat d'allò que ara qualificaríem de zen, la seva admiració gairebé veneració pels arbres, en especial pel garrofer, arbre també de la meva infantesa i al qual dedica elogis commoguts.../... Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria de vegetal, sinó una cosa humana, algú vivent (Raillard, 1977) La cerca de l'emoció, .../...que el nostre pinzell marqui les nostres emocions (carta J.Rafols, Mont-roig 1917 ). Que l'espectador rebi l'impacte de l'emoció en un primer moment; .../...provocar sensació física per arribar en acabat a l'ànima ( Tèriade, 1933).../...donar a l'espectador aquell cop de ple a la cara que ha de rebre abans que no hi intervingui la reflexió(Duthuit,1936)

La llibertat de l'art  la troba en la captura del moment.../...  més endavant, i fins i tot en els retrats, on vaig intentar de capturar la immobilitat d'una presència (Chevalier,1962, citat per Rowell, 1986)

Relata el seu procés creatiu en un moment en què volia eliminar de socarel la vella concepció de la`pintura,.../... així agafava el full de paper, mullava el pinzell i en negre traçava un grafisme inconscient. Feia exactament el que deia Matisse, i de manera més profunda que els surrealistes . deixar-se guiar per la mà.(Permanyer, 1978)

 Pintures austeres on una línia travessa la gran tela, desig de puresa i de simplicitat: Sí, només vaig trigar un moment a dibuixar aquesta línia amb el pinzell.Però vaig trigar mesos, potser fins i tot anys de reflexió a formar-me'n la idea (Bourcier 1968, citat per Rowell, 1986)

Tot plegat, paraules que revelen una gran sinceritat de la seva evolució artística i personal vers les zones més espirituals de l'ésser humà i  que ens ajuden a enriquir la nostra mirada a la seva obra.

Eugenio de Andrade

Un altre poeta que, per la contenció dels seus poemes, però plens de sol i de vida, em commou:

FRUITS

Així voldria el poema:
frement de llum, aspre de terra,
remorós d'aigua i vent

NOCTURN DE FAO

Paraula a paraula
la nit va pujant
fins les branques més altes

i canta
l'èxtasi del dia.

(Eugenio de Andrade)

Paris at night

Paris at night

Tres mistos d'un en un encesos en la nit
el primer per veure't la cara sencera
el segon per veure't els ulls
el darrer per veure't la boca
i tota la foscor sencera per recordar-me tot això
mentre et cenyeixo amb els braços.

(Jacques Prévert)

La Cinteta guaita al balcó mentre el gegant Rufo reposa a la plaça

Un petit divertimento:
Participació al 229è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món de J.Tibau

Sona el timbre de baix i la Cinteta guaita al balcó. S’estava arreglant per sortir amb la Pepeta i la Rosita.  Avui  feien ball al Local  i era amb orquestra i tot i el Rafel ja hi devia ser. Era tard, els gegants reposaven a la plaça i s’havia d’espavilar sinó arribaria a misses dites  i hi volia ser abans que comencessin a sonar  Els cinc de Tivenys, volia ser-hi perquè volia quedar bé amb el Rafel després del planton del diumenge.

-Ara baixo i us obro. No, sí, ja et dic jo que ara voldran que em quedi la nena. És que té una barra aquesta filla meua... Què es pensen que jo no tinc també la meua vida?, Que jo no puc disposar de mi mateixa?, Que sempre he d’estar, au , al servei de tots? Mira que ja m’ho deia la Lisette, sí, la que viu a Perpinyà, que diuen que allà les ueles van a la seva, que sí dona que aquí encara sou massa bledes, que us deixeu portar massa pel sentiment, que us tenen agafades i ...

-Sí , ja baixo. Mira com em cruixen els genolls quan abaixo les escales i mare meua, ara voldran sopar:  no et preocupis mare, que deus tenir algunes sobres del dinar...com si la sentís.

-Res mare, que després de la ballada del  gegant ,  la nena se’ns ha adormit als braços i hem pensat que podríem pujar i deixar-te-la una estoneta, que anem a veure el Juanito i la Nuri , que l’Estel.la  ha fet la comunió i ens volen ensenyar el cuarto de la xiqueta i...quan tornarem soparem una  mica, que tenim la nevera buida i no res mare que deus  tenir algunes sobres del dinar i després de sopar anirem a buscar el llitet a la Marteta i que es quedi a dormir aquí, així et farà companyia i així natros podrem anar a la festa de la Merceditas, que celebra el seu aniversari i no et preocupis per demà al matí, que no tenim pressa no, tu i la nena feu la vostra, que natros ja farem cap abans de dinar, ah! No t’amoïnis pel dinar de demà, pots encarregar un pollastre rostit al matí i a l’hora de dinar ja el tindrem a punt i...

-Mare m’has sentit?  Mare on ets?

-Filla, quin xal m’està més bé, el de flors tirant a rogetes  o el de serrell negre i nuvolets rosadets?

- On vas tan mudada? Mare! Mare! Que no em sents! Tomàs, digues-li alguna cosa!

-Oh i ara què farem? Digues Tomàs, què farem?

Hipermetropia al Cafè Metropol de Tarragona

MÉS QUE MAI LA POESIA ENS ÉS NECESSÀRIA

ELS DIMECRES AL CAFÈ METROPOL A LES VUIT DEL VESPRE
Organitza: Cafè Metropol Espai Cultural

Comença el dia 18 de gener amb Conxita Giménez Abril i Miguel Alonso.
25 de gener - Jaume C. Pons Alorda i Tomàs Arias Soler, amb la col·laboració de LaBreu Edicions.
1 de febrer - Txus Garcia+ Laura G. + Rosa Comes i Oriol Grau.
8 de febrer - Lucia Pietrelli.
... 15 de febrer - Ramón Pereira + Jaume Muñoz acompanyat de Marcellus Wallace a la guitarra.
22 de febrer - Eduard Carmona + els músics Miquel Àngel Marín Ribes i Ignacio Lois.
7 de març - Joan Adrover Duran.
14 de març - Laura López Granell.
21 de març - Dia internacional de la poesia.
28 de març - Lurdes Malgrat i Adam Manyé
18 d'abril - Joan Duran i Mireia Vidal-Conte.
25 d'abril - Meritxell Cucurella-Jorba (per confirmar)

Modistes i sastres no utilitzeu les tisores en va!

No les utilitzeu escurçant les vores del nostre país
No les utilitzeu retallant el nostre vestit cultural i lingüístic
No les utilitzeu retallant mànigues de les bates  blanques
No les utilitzeu aprimant el teixit associatiu dels ciutadans i ciutadanes
No les utilitzeu alleugerint les bosses dels nens i nenes que van a l'escola pública
No les utilitzeu esmicolant la bona voluntat del treballador públic

Esmoleu-les  i gasteu-les en assegurar el càstig  als corruptes (polítics i altres)
Utilitzeu-les en eliminar les vostres despeses supèrflues
En les transaccions financeres irregulars
En les inspeccions fiscals perquè els rics paguin el que correspongui

En...